L'arada és una eina agrícola per conrear la terra, que consisteix en una fulla pesada unida a l'extrem d'una barra transversal. Normalment s'enganxa a un equip d'animals de tir o a un vehicle de motor, però també pot ser accionat per mà d'obra humana. S'utilitza per trencar grups de terra i crear solcs, preparant així el terreny per a la sembra.
Les arades inclouen principalment arades de socs, arades de disc, arades rotatives i altres tipus.
Fa 5500 anys, els agricultors de Mesopotàmia i Egipte van començar a experimentar amb l'ús d'arada. Les primeres arades es feien amb seccions de fusta en forma de Y-, amb la branca inferior tallada en una punta punxeguda i les dues branques superiors formades per nanses. L'arada s'enganxava a una corda i l'estirava un bou, amb la punta punxeguda excavant un solc estret i poc profund a la terra, i el pagès podia dirigir l'arada utilitzant les nanses. Cap a l'any 3000 aC, l'arada havia experimentat millores, amb la punta punxeguda convertida en una "reixa de l'arada" que podria trencar amb més força el sòl i l'addició d'una placa inferior inclinada que podria empènyer el sòl cap al costat. L'arada a la Xina va evolucionar a partir del leisi, que originàriament també s'havia anomenat "leisi". Va ser només després que el leisi fos estirat per bous que l'arada es va separar gradualment del leisi i va adquirir el nom específic de "arada". Les arades van aparèixer al voltant de la dinastia Shang i estan documentades en inscripcions d'ossos d'oracles. Les primeres arades eren crues en forma i estructura. Les arades de ferro van aparèixer durant la dinastia Zhou occidental fins al període de primavera i tardor, i els bous van començar a ser utilitzats per estirar les arades per a conrear els camps. Durant la dinastia Han occidental, van aparèixer-arades rectes, amb només una reixa i nanses. A les zones mancades de bous, s'utilitzaven habitualment les "arades esglaonades". Les arades de pas també es coneixen com "deng" o "arada de peus". S'utilitzaven trepitjant-los amb el peu per aconseguir l'efecte de capgirar el sòl. "Lingwai·Daidao Fengtu" de Song Zhou Qifei diu:
L'arada de pedal té forma de cullera i fa uns sis peus de llarg. Al final, hi ha un travesser de més d'un peu de llarg, que és on s'agafen les dues mans. Al mig del mànec de l'arada, hi ha un mànec curt al costat esquerre, que és on trepitja el peu esquerre. L'arada de pedal es pot utilitzar durant cinc dies, equivalent a un dia de llaurar amb un bou, i no és tan profund com una arada a terra.
Durant les dinasties Sui i Tang, l'estructura de l'arada havia experimentat millores importants, amb l'aparició de l'arada d'eix corbat-. A més de la reixa i el recolzabraços, també hi havia nous components com ara la paret de l'arada, la reixa i el dispositiu d'ajust de l'arada. Segons "Leisi Jing" de Lu Guimeng, hi havia un total d'onze peces fetes de fusta i metall, que podien controlar i ajustar la profunditat de la llaurada. L'arada feia 2,3 zhang (una unitat tradicional xinesa de longitud, equivalent a 1.333 metres) de llarg i era tan gran que necessitava dos bous per tirar. El Museu d'Història de la Xina té una rèplica del model de l'arada de la dinastia Tang. El seu principi l'adopten les arades actuals de verter estirats a màquina-. En comparació amb l'arada d'eix-recte de la dinastia Han occidental, l'arada d'eix-corbat de la dinastia Tang va afegir un dispositiu d'ajust de reixes d'arada, que podia adaptar-se a diferents necessitats d'arada profunda i poc profunda; també va millorar la paret de l'arada, que era de forma rodona a la dinastia Tang, permetent que el sòl girat s'aparta, reduint la resistència al moviment cap endavant i capaç de girar els grups de terra per evitar el creixement de males herbes.
L'arada usada a l'antiga Europa s'havia mantingut bàsicament sense canvis des de l'edat del bronze. A partir del segle X aC només va canviar la reixa, que normalment era de ferro en comptes de fusta. En aquest moment, l'arada era aixecada a una certa alçada pel llaurador durant el conreu, requerint un esforç considerable. Els solcs llaurats no eren ni rectes ni profunds, així que calia llaurar dues vegades. Durant la segona passada, l'arada ha d'estar en angle recte amb la direcció de la primera passada.
A Europa, els agricultors alemanys porten segles utilitzant arades tradicionals. Al segle I aC, s'havia introduït un nou tipus d'arada. Disposava d'una roda per controlar la profunditat de la llaurada, cosa que estalviava mà d'obra al llaurador. La nova arada disposava d'una reixa per tallar la terra i d'una verter per girar la terra, donant lloc a solcs profunds i nets, substituint els mètodes de llaurat anteriors. L'arada nova era més pesada que l'antiga i requeria un esforç considerable per estirar, de manera que els pagesos utilitzaven bous per llaurar els camps. Als segles X i XI es van començar a utilitzar els cavalls per llaurar. Avui dia, les arades encara s'utilitzen per a l'agricultura a moltes parts del món, inclosa la Xina. Les eines semblants a les arades també s'anomenen "arada".
Les arades es divideixen en arades de rotació, arades rotatives, arades de cinc-arada, arades d'alliberament i murs d'arada.
