La maquinària de conreu del sòl funciona principalment per afluixar i trencar el sòl mitjançant la llaurada. Principalment inclou tipus com ara l'arada de verter, l'arada de disc i l'arada rotativa. Antigues nacions agrícoles com Egipte, Xina i Pèrsia tenien arades de fusta primitives tirades per bous fa tres o quatre mil anys. L'arada de verter es va inventar per primera vegada a Europa al segle VIII. El 1847, l'arada de discs va ser patentada als Estats Units. L'any 1896, els hongaresos van inventar l'arada rotativa. L'arada de verter és la maquinària de conreu més utilitzada a nivell mundial. L'arada de disc destaca per tallar les arrels de l'herba, però el seu rendiment de cobertura és inferior al de l'arada de verter. El sòl llaurat per verter i arades de disc, en general, no compleix els requisits per a la sembra en termes de finesa i planitud, i requereix operacions posteriors com ara la grapa i la compactació. A més, llaurar amb verteres i arades de disc requereix una força de tracció important, i la força de tracció màxima generada pels tractors està limitada pel rendiment d'adhesió dels pneumàtics, donant lloc a una potència infrautilitzada. Des de finals del segle XIX, molts països i regions han estat explorant noves eines de conreu i han creat diverses maquinàries de conreu del sòl impulsades, com ara conreadors rotatius i aixades rotatives. El seu avantatge destacat és que poden aconseguir un llit de sembra molt solt i finament fragmentat d'una vegada, però tenen una productivitat menor, consumeixen més energia i són menys efectius que les arada de verter per enterrar rostolls, males herbes i fertilitzants.
Des de la primera meitat del segle XX, els nord-americans han començat a promoure mètodes de conreu reduït i de conreu sense-, utilitzant arades de cisell per al conreu profund en comptes d'arades de verter per al conreu del sòl. A continuació, es llaura lleugerament la superfície i s'elimina el rostoll amb una grada de discs, el que resulta en una disminució de l'ús d'arada de verter.
