Els primers agricultors utilitzaven simples pals d'excavació o aixades per excavar i conrear terres de cultiu. Després d'excavar les terres de conreu, van escampar llavors per terra, amb l'esperança d'una bona collita. Les primeres arades es feien amb seccions de fusta en forma de Y-, amb la branca inferior tallada en una punta punxeguda i les dues branques superiors fetes en dues nanses. Quan l'arada era lligada a una corda i estirada per un bou, la punta punxeguda va cavar un solc estret i poc profund al sòl. Els agricultors podien utilitzar les nanses per dirigir l'arada. Al voltant de l'any 970 aC, es va crear a Egipte un esbós d'un simple arada de fusta-dibuixada per un bou. En comparació amb les primeres arades fetes des del 3500 aC, no hi va haver molts canvis de disseny.
A les terres àrides i sorrenques d'Egipte i l'Àsia occidental, aquesta-arada inicial podria conrear completament les terres de cultiu, augmentant molt els rendiments dels cultius. L'augment del subministrament d'aliments podria satisfer plenament el creixement de la població, i les ciutats d'Egipte i Mesopotàmia es van desenvolupar cada cop més.
Cap a l'any 3000 aC, els agricultors havien millorat les seves arades convertint la punta en una "repartició" afilada que podria trencar el sòl amb més eficàcia, i afegint una "canya" inclinada que podria empènyer la terra cap a un costat.
Les arades de fusta tirades per bous encara s'utilitzen a moltes parts del món, especialment a les zones amb sòls lleugers i sorrencs. Les primeres arades eren més efectives en sòls sorrencs lleugers que en els sòls argilosos humits i pesats del nord d'Europa. Els agricultors europeus van haver d'esperar la introducció d'arades metàl·liques més pesades al segle XI.
